Més enllà dels instruments o de la tècnica, hi ha una qualitat de presència en qui sosté l’espai que acaba marcant profundament el tipus d’experiència que es crea.

El “jo” que creiem ser (la veu interna que narra, jutja i planifica) depèn del temps psicològic: del passat que recorda i del futur que projecta. Però en el present pur no hi ha història ni objectius.

La major part del temps vivim dominats per la ment. Ens projectem cap al futur, tornem al passat, anticipem, recordem, interpretem…

L’autosanació no és tant una cosa que fem com una cosa que permetem. No depèn tant de l’esforç com de la disponibilitat. No consisteix a controlar més el procés, sinó a interferir-hi menys…

Una alegria serena i difícil de descriure. No és una emoció intensa ni una eufòria passatgera. És una sensació d’intimitat amb la vida, com si la separació entre un mateix i allò que està vivint es dissolgués.

Hi ha una altra dimensió del treball que no té tant a veure amb el que fem amb els instruments, sinó amb la capacitat d’escoltar què està passant en la persona o en el grup mentre el so es desplega.

Quan reconeixem que la pau no és una meta llunyana sinó un estat disponible en el fons del nostre ésser, s’obre una transformació silenciosa però radical: ja no busquem fora allò que sempre ha estat dins.

És probable que, si t’interessa el món del so, la meditació o la música, hagis sentit parlar del debat que hi ha entre l’afinació a 432 Hz i la de 440 Hz.