L’autosanació no és tant una cosa que fem com una cosa que permetem. No depèn tant de l’esforç com de la disponibilitat. No consisteix a controlar més el procés, sinó a interferir-hi menys…

Quan reconeixem que la pau no és una meta llunyana sinó un estat disponible en el fons del nostre ésser, s’obre una transformació silenciosa però radical: ja no busquem fora allò que sempre ha estat dins.

És probable que, si t’interessa el món del so, la meditació o la música, hagis sentit parlar del debat que hi ha entre l’afinació a 432 Hz i la de 440 Hz.

Una alegria serena i difícil de descriure. No és una emoció intensa ni una eufòria passatgera. És una sensació d’intimitat amb la vida, com si la separació entre un mateix i allò que està vivint es dissolgués.

Més enllà dels instruments o de la tècnica, hi ha una qualitat de presència en qui sosté l’espai que acaba marcant profundament el tipus d’experiència que es crea.

Un camí de retorn a la pròpia essència que afavoreix una relació més conscient, harmònica i significativa amb un mateix, amb els altres i amb la dimensió profunda de la vida.

Però sí que facilita un camp de ressonància on la persona pot deixar anar capes de tensió, reorganitzar la seva experiència interna i reconnectar amb la seva capacitat innata d’autoregulació.

En una experiència de Bany de so grupal, cada persona viu i integra allò que ha experimentat d’una manera única.

Durant la sessió, la ment deixa de monopolitzar l’experiència i s’obre un espai de presència més ampli, en què no cal fer res, sinó simplement estar.

Sovint pensem que, durant una sessió de so, n’hi ha prou amb estirar-se, tancar els ulls i deixar que el so faci la seva feina. Com si la profunditat de l’experiència depengués únicament de qui sosté la sessió.