En les meves sessions em trobo, de tant en tant, amb persones que han tingut experiències prèvies amb gongs poc agradables o fins i tot pertorbadores. Relaten sensacions de saturació, mareig, ansietat, mal de cap o un malestar difícil d’explicar. Algunes expliquen que van sortir “remogudes” sense comprendre què els havia passat; d’altres, que van necessitar hores o dies per sentir-se novament centrades.
El més significatiu és que moltes van interpretar aquella experiència com una part inevitable del procés. Pensaven que el malestar era un senyal de neteja, d’alliberament o de profunditat. Però, quan escoltes atentament els seus relats, apareix un patró que es repeteix: volums excessius, absència de contenció, potser manca d’informació i poca sensibilitat envers les necessitats de cada persona.
Aquestes experiències no indiquen que el gong sigui perjudicial. El que mostren és que un instrument d’una enorme potència va ser utilitzat sense l’escolta, la dosificació i la cura necessàries. Per a algunes persones, aquest primer contacte acaba generant por o rebuig cap al gong, quan en realitat el que va fallar no va ser l’instrument, sinó la manera d’utilitzar-lo.
Reconèixer aquesta realitat és important, perquè el so deixa empremta. Un ús poc conscient pot tancar allà on hauria d’obrir. En canvi, un ús respectuós pot reparar experiències prèvies i retornar al gong el seu veritable potencial: acompanyar, sostenir i crear un espai segur on la persona pugui habitar-se amb més profunditat.
En els últims anys, el gong s’ha popularitzat com a eina de benestar, meditació i sanació amb so. La seva riquesa harmònica i la seva capacitat per facilitar estats profunds de relaxació i consciència ampliada el converteixen en un instrument extraordinari. Però aquesta mateixa potència comporta una responsabilitat: no tot ús del gong és terapèutic.
Hi ha una idea força estesa (i, al meu entendre, equivocada) que com més intens és el so, més profunda serà l’experiència. L’experiència acumulada m’ha confirmat just el contrari.
Treballar amb un gong és treballar amb el sistema nerviós humà. El so no només s’escolta; també es processa a nivell neurològic, fisiològic i emocional.
Quan el volum és excessiu, el sistema nerviós pot interpretar-ho com un senyal d’alerta. En lloc d’obrir-se, el cos es protegeix. La resposta parasimpàtica dona pas a mecanismes de defensa, augmenta la tensió i disminueix la capacitat d’introspecció.
Un gong tocat amb una intensitat desmesurada també pot provocar descàrregues emocionals molt intenses, plor, eufòria o altres reaccions impactants. Sovint aquestes manifestacions s’interpreten com a senyal d’una gran sanació. Però una catarsi, per si sola, no és un procés terapèutic. La transformació necessita contenció, temps i integració. Sense aquest espai, l’impacte pot deixar més desorganització que benestar.
Les experiències més profundes acostumen a néixer d’un altre lloc. Sorgeixen quan el volum embolcalla sense envair, quan hi ha silencis, respiració, escolta i espai perquè el sistema nerviós pugui relaxar-se. És aleshores quan apareixen la presència, la regulació emocional i una percepció més àmplia que no aclapara, sinó que sosté.
El gong no és terapèutic per si mateix. Allò terapèutic és l’ús conscient que se’n fa.
Això implica escoltar el grup (o la persona), adaptar el volum, la durada i la distància, observar els senyals de sobrecàrrega i prioritzar sempre la seguretat per damunt de l’espectacle. Tocar fort per impressionar no és acompanyar un procés.
Necessitem passar del sensacionalisme sonor a una autèntica ètica de la cura. Utilitzar el gong com un camp de ressonància, i no com una eina d’impacte. La seva veritable potència no es troba en el volum màxim, sinó en la seva capacitat de regular, sostenir i acompanyar.
La intensitat no és profunditat.
L’impacte no és teràpia.
La veritable força del gong no és la intensitat, sinó l’escolta.
