Des de la meva experiència, un Bany de So o una sessió de Sanació amb So pot esdevenir un espai d’autoregulació energètica.
No perquè el so aporti una energia nova a la persona, sinó perquè, en determinades condicions, facilita que el cos, la ment i l’energia recuperin gradualment una coherència que sovint queda velada per les tensions, els condicionaments i el soroll mental.
Per a mi, autoregular-se no significa corregir res.
Significa recordar una manera més natural d’habitar-nos.
És un procés que acostuma a començar quan la ment afluixa el seu control, el cos deixa de sostenir tanta resistència i la consciència recupera una actitud més oberta, disponible i present.
És aleshores quan moltes persones descriuen una sensació de més lleugeresa, amplitud o fluïdesa, com si alguna cosa dins seu hagués recuperat el seu ordre natural.
No crec que sigui el so qui sana.
El que fa és crear les condicions perquè la intel·ligència natural de l’organisme pugui expressar-se amb menys interferències.
En aquest sentit, el so no produeix l’autosanació.
L’acompanya.
Durant la sessió poden afluixar-se emocions que feia temps que demanaven ser escoltades, tensions que el cos havia après a retenir o patrons interns que continuaven reclamant espai. Quan això succeeix, moltes persones experimenten una profunda sensació de reorganització interna que involucra simultàniament el cos, les emocions, la ment i la manera com perceben la seva pròpia energia.
Quan aquesta reorganització té lloc, sembla que totes aquestes dimensions comencin a parlar un mateix llenguatge. No perquè algú les ordeni des de fora, sinó perquè deixen d’estirar cadascuna en una direcció diferent.
És això el que jo anomeno autoregulació energètica.
No l’entenc com l’adquisició d’una capacitat nova, sinó com el reconeixement d’una intel·ligència innata que sempre ha estat present en nosaltres. Una intel·ligència que sap descansar quan és el moment de descansar, alliberar allò que ja no necessita ser sostingut i orientar l’organisme cap a una major coherència.
Quan aquesta coherència es recupera, moltes persones descriuen una manera diferent de relacionar-se amb elles mateixes: més oberta, més honesta, més present i, sovint, també més amorosa. No tant perquè aparegui una emoció nova, sinó perquè disminueix la distància que habitualment mantenim amb nosaltres mateixos.
Des d’aquesta mirada, l’autosanació no és tant una cosa que fem com una cosa que permetem. No depèn tant de l’esforç com de la disponibilitat. No consisteix a controlar més el procés, sinó a interferir-hi menys.
Quan deixem d’intentar convertir-nos en algú diferent i ens permetem habitar amb honestedat el moment present, sovint emergeix una manera més senzilla i profunda d’estar amb nosaltres mateixos.
Potser aquest és un dels grans aprenentatges que m’ha ofert el so.
Que la vida tendeix espontàniament cap a l’equilibri quan deixem d’interferir-hi.
I que, moltes vegades, la meva tasca no consisteix a provocar cap canvi, sinó simplement a custodiar un espai perquè aquesta intel·ligència pugui manifestar-se.
Perquè, quan deixem d’interferir tant, la vida acostuma a recordar-nos una cosa molt senzilla: que l’equilibri no és quelcom que hàgim de construir, sinó una possibilitat que ja habita en nosaltres.
