Amb els anys he anat descobrint que una de les preguntes més importants que em puc fer abans de començar una sessió no és què faré, sinó des d’on ho faré.
Cada vegada tinc més la sensació que la qualitat d’una sessió depèn menys del que el facilitador fa que del lloc interior des d’on ho fa.
Sovint es parla de la importància de la intenció en la Sanació amb So. Però, per a mi, la qüestió no és tant tenir una bona intenció com adonar-se des d’on neix aquesta intenció.
Exteriorment, dues persones poden fer exactament el mateix. Poden utilitzar els mateixos instruments, el cant o seguir una manera molt semblant de facilitar una sessió.
Però interiorment pot ser completament diferent.
Una mateixa acció pot néixer del desig sincer d’acompanyar, de la necessitat de sentir-se útil, de voler obtenir un determinat resultat o, simplement, d’una presència oberta i disponible que no intenta dirigir el procés de l’altra persona.
Aquesta diferència, encara que no sempre sigui visible, sovint es percep.
Amb els anys he anat comprenent que la qualitat més profunda de l’acompanyament no depèn tant de la tècnica ni de la força de la intenció, sinó de la qualitat de presència des de la qual aquesta intenció emergeix.
Quan el facilitador deixa de voler que passi alguna cosa concreta, apareix una manera diferent d’acompanyar. Més humil. Més respectuosa. Més disponible.
No es tracta de deixar de desitjar el benestar de l’altra persona.
Es tracta de no confondre aquest desig amb la necessitat que el procés sigui d’una determinada manera.
Cada persona arriba amb la seva història, la seva sensibilitat i el seu moment vital. La sessió no consisteix a conduir aquest procés, sinó a oferir un espai prou segur, coherent i present perquè pugui desplegar-se segons les necessitats de cadascú.
Aquesta manera d’entendre l’acompanyament també transforma el paper del facilitador.
Ja no ocupa el lloc de qui sap què necessita l’altre.
Ocupa el lloc de qui aprèn a escoltar sense interferir més del necessari.
Per això crec que la preparació més important d’un facilitador no consisteix només a aprendre noves tècniques o conèixer millor els instruments. Consisteix, sobretot, a continuar coneixent-se a si mateix.
Com més reconciliats estem amb la nostra pròpia història, menys necessitat tindrem de projectar-la sobre les persones que acompanyem.
Potser aquesta és una de les formes més profundes de respecte.
I també una de les expressions més honestes de l’acompanyament.
Perquè, al capdavall, la millor intenció no és la que intenta canviar l’altre.
És aquella que crea les condicions perquè l’altre pugui escoltar-se amb més profunditat i confiar en la seva pròpia saviesa.
