Durant una sessió, hi ha moments en què alguna cosa canvia subtilment en la manera d’experimentar-nos. No és tant que aparegui una realitat diferent, sinó que, per uns instants, disminueix el soroll habitual amb què interpretem tot allò que vivim.
La ment deixa de comentar constantment l’experiència, i apareix una forma d’escolta més directa.
Per això, quan parlo de consciència, no em refereixo a viure experiències extraordinàries. Em refereixo a una manera diferent d’estar presents.
El so pot afavorir aquest desplaçament.
No perquè tingui un poder especial, sinó perquè la seva vibració sostinguda convida el cos a relaxar-se, la respiració a aprofundir-se i l’activitat mental a perdre intensitat. Quan això succeeix, moltes persones descriuen una sensació de més amplitud, més silenci i una manera més clara d’habitar el present.
Cada persona ho viu de manera diferent.
Algunes experimenten una profunda calma. Altres tenen la sensació que el temps s’alenteix, que els límits entre el cos i l’espai es fan menys definits o que apareix una comprensió difícil d’explicar amb paraules. També hi ha qui no percep res especialment extraordinari i, tanmateix, en acabar la sessió descobreix una sensació de més lleugeresa, més coherència o una relació diferent amb allò que està vivint…
Cap d’aquestes experiències és un objectiu.
Buscar-les seria, probablement, tornar a posar la ment al centre.
Per a mi, el més valuós no és l’experiència en si, sinó la possibilitat d’intuir que existeix una manera d’estar que no depèn tant del pensament constant ni de la identificació amb la nostra història personal.
És des d’aquí que la pràctica del so adquireix una dimensió més profunda.
No perquè ens porti cap a una realitat diferent, sinó perquè ens permet descansar de la necessitat de ser algú, de controlar el que passa o d’interpretar contínuament l’experiència.
Quan això succeeix, el silenci deixa de ser absència de so.
Es converteix en una qualitat de la consciència.
Per això no crec que les sessions produeixin estats especials.
Crec que, en determinades condicions, faciliten que la consciència deixi de quedar completament absorbida pels seus propis continguts i pugui reconèixer una manera més oberta, més serena i més present d’habitar l’experiència.
Potser això és el que moltes persones descriuen com una expansió de la consciència.
Jo ho visc més aviat com un reconeixement.
No apareix res que abans no hi fos.
Només s’apaivaga, encara que sigui per una estona, el soroll que habitualment ens impedeix adonar-nos-en.
I, de vegades, en aquest silenci es fa evident una intuïció molt simple: allò que busquem no és un lloc on arribar, sinó allò que ja està present mentre busquem.
