En els darrers anys s’ha popularitzat la idea que cada xacra correspon a una nota musical concreta, especialment dins l’àmbit de la teràpia del so. Tanmateix, aquesta afirmació no compta ni amb suport científic ni amb un fonament històric verificable. Malgrat la seva àmplia difusió, es tracta d’una proposta que no disposa d’un fonament històric ni científic sòlid i que sovint es presenta com si fos un coneixement antic o universal.
Les fonts tradicionals sobre els xacres, procedents de diverses tradicions filosòfiques i espirituals del sud d’Àsia, no estableixen cap relació sistemàtica amb escales musicals específiques. Tot i que el so i la vibració tenen presència en certes pràctiques, no existeix cap model que vinculi de manera fixa cada xacra amb una nota concreta. La correspondència que es difon actualment és, per tant, una construcció moderna, no una herència tradicional.
Tot i això, aquesta associació sovint es presenta com si tingués arrels profundes, cosa que resulta problemàtica. No només introdueix confusió, sinó que també contribueix a distorsionar tradicions complexes en reinterpretar-les a partir d’esquemes simplificats. En aquest sentit, més que un coneixement tradicional o validat, la relació entre notes musicals i xacres funciona sobretot com una interpretació contemporània.
A més, la proposta presenta una incoherència evident: les notes musicals utilitzades (Do–Si) pertanyen al sistema occidental, mentre que el concepte dels xacres sorgeix en contextos culturals completament diferents, amb marcs musicals propis. Superposar ambdós sistemes sense justificació no és una integració rigorosa, sinó una adaptació contemporània que no troba suport en les fonts tradicionals.
La popularitat d’aquesta correspondència tampoc es pot entendre al marge de la seva simplicitat ni de la seva utilitat comercial. Relacionar set xacres amb set notes crea un esquema fàcil de recordar, d’explicar i de transmetre, fet que n’ha afavorit enormement la difusió. Al mateix temps, aquesta simplificació ha facilitat la creació de nombrosos productes, cursos i experiències vinculades a aquesta manera d’entendre la relació entre el so i els xacres. No és estrany, doncs, que aquesta correspondència hagi adquirit una gran popularitat, malgrat no disposar d’un fonament històric ni científic sòlid.
Una correspondència simbòlica pot tenir sentit dins d’una pràctica personal. El que aquest article qüestiona és presentar-la com si fos un coneixement tradicional o una relació demostrada entre els xacres i les notes musicals.
